Quines ganes de

Quines ganes de sortir. Quines ganes d’anar a fer fotos, de muntanya, de fer una calçotada amb tots els amics. Quines ganes d’anar en bici, de Cadaqués, de banyar-nos a la platja i queixar-nos perquè els nens criden i fa massa calor. Quines ganes d’olor a piscina i a crema solar, d’haver de treure’ns la sorra enganxada a la cama; i no poder. Quines ganes d’anar al far a veure on no acaba el mar. Quines ganes d’estar més rossa de cabell i més vermella de cara, d’anar als pollos, d’escoltar havaneres i de jugar a cartes una nit qualsevol. Quines ganes de menjar-me la taronja del vermut a ple migdia i quines ganes, també, de continuar-lo amb un arròs de pop i rap vora el mar. Quines ganes de posar-me vestit i arracades, i de pintar-me els llavis d’un color entre rosat i vermellós. Quines ganes de posar-me aquell perfum de París. Quines ganes d’anar a comprar llibres i flors, d’anar al cine i d’obrir uns vins mentre somiem a la terrassa d’algun conegut. Quines ganes d’anar al teatre, a escalar, a córrer, a saltar. Quines ganes d’anar a veure sortir el sol. Quines ganes de menjar un tros de carrot cake del Petits Délices, de fer un cafè al Buenas Migas i de menjar un gelat de cafè i vainilla de la Granja Caralt. Quines ganes d’una xocolata de la Rosita. Quines ganes dels nachos del Canigó que tantes vegades hem dit que faríem però mai hem fet. Quines ganes de Frankfurt de la Riera i d’anar a fer una pizza o un entrepà, d’allargar les hores xerrant sota la llum tènue de qualsevol local que haguem fet nostre. I ganes de birres i gins, però dels que no són de color rosa. Quines ganes de divendres i de dissabte, de fer un futbolí i un billar. Quines ganes d’emborratxar-nos, de riure, de ballar, de cantar, de cridar; d’enamorar-nos. Quines ganes de festes majors i d’orquestres mediocres. Quines ganes d’anar a treballar, de conduir, d’agafar el tren i no poder seure. Quines ganes de fer escapades, de descobrir nous llocs i conèixer noves persones. Quines ganes de veure els avis, els tiets, els germans, els pares i els amics; però ganes de veure’ls de veritat, no a través de les pantalles. Quines ganes de passejar sense cap direcció concreta, de retrobar-nos per casualitat. Quines ganes d’abraçades, de petons, de mirades que diuen més que les paraules. Quines ganes, també, de plorar, de tenir por, d’enfadar-nos, de sentir, en definitiva. Quines ganes de poder fer, de poder escollir, de poder-ho tot. Quines ganes de vida.