Avui fa un any

Avui fa un any vam dinar espaguetis a la carbonara a Gènova. Jo mai he sigut de carbonara -la sopa de nata amb la que banyen la pasta a Catalunya em fa certa angúnia- però això va canviar quan vaig anar a Roma i vaig descobrir LA CARBONARA. Des de llavors vaig agafar una espècie d’obsessió amb aquesta salsa que, més tard, es va convertir en frustració per no poder menjar-la sovint. Tres mesos després tornava a ser a Itàlia i tornava a tenir l’ocasió de tornar a menjar aquella carbonara tan idealitzada. I no pensava desaprofitar-la.

No teníem massa temps, el just per menjar entre un tren que venia de Ventimiglia i un que anava a Milà. Ens va costar escollir un restaurant entre els quatre o cinc que hi havia al voltant de l’estació; cap ens feia el pes però havíem de decidir ràpid i vam acabar optant per un bar que era una barreja entre cutre, casolà i bé de preu. Ens van asseure a l’última taula del passadís -de quatre persones- i nosaltres vam asseure les nostres motxilles a les cadires sobrants. Amb prou feines hi cabíem però això no ens va impedir gaudir del nostre plat d’espaguetis a la carbonara.

Era el segon dia d’interrail. Havíem sortit el matí anterior de Barcelona per arribar a fer nit a Marsella. L’endemà, l’avui de fa un any, havíem agafat el tren a Marsella i teníem previst arribar a Milà. Disset cinquanta-quatre, arribem a la plaça del Duomo però no podem entrar a la catedral perquè tanca a les sis. Fem una volta per les galeries Vittorio Emanuele i un cafè a una xocolateria que sembla decorada per Wes Anderson. Volta pel castell. No entenc per què tothom diu que Milà és una ciutat lletja, a mi m’agrada. Decidim descansar al parc dels voltants. I de cop: “Hòstia, hòstia, que hi ha un incendi a Notre-Dame”. Què? Em va saltar el cor. Però si jo d’aquí una setmana seré a París, vaig dir en veu alta. No sé, deuria pensar que l’incendi duraria tota la setmana. No feia ni tres mesos havia pujat a les torres de la catedral, m’havia fet una foto amb les gàrgoles, i ara cremava? No m’ho podia creure. Vam qüestionar-nos la vida, vam agafar un tramvia per anar a sopar una pizza i vam anar a dormir. L’endemà ens esperava Verona, el millor tiramisú del món i una improvisada Venècia. Però les dues últimes coses encara no les sabíem.

Si em fessin escollir la millor experiència de la meva vida, de ben segur que l’interrail seria una gran candidata. No puc evitar pensar en que si ara fa un any no hagués seguit l’impuls que vaig sentir, el desig de fugir -uns dies- d’una realitat que no m’acabava de convèncer, i hagués decidit esperar a fer el viatge -“perquè ja tindrem temps”-, ara no hagués pogut fer-lo. I quina merda tot el que ens haguéssim perdut! I llavors torno a pensar i penso que no val la pena esperar, que les coses s’han de fer quan vénen, quan les sentim i sense pensar massa. Perquè l’any que ve potser ja no podrem fer-les; l’any que ve potser ja ni som vius.