Els irrespectuosos

Dissabte. Dues de la matinada. Sento parlar -cridar- per telèfon a l’altra banda de la paret. Em desvetllo. Què fa? Pico a la porta.

M’has despertat. Tu creus que són hores de parlar per telèfon? Són les dues de la matinada!

Si t’he despertat, et gires i et tornes a adormir. Puc fer el que em doni la gana.

Silenci. Indignació. Ràbia.

Hi ha gent que és així, que pensa que sempre pot fer el que vulgui i quan vulgui perquè “per alguna cosa es la meva vida” i “tu no m’has de dir què fer amb ella”. Permeteu-me discrepar: sí, pots fer el que vulguis i quan vulguis, però sempre i quan no perjudiquis a la resta.

Dins el mateix sac trobem persones que es creuen amb més drets que les altres. Aquestes són encara pitjors: a banda de molestar, trepitgen.

I, una mica més al fons, tenim a aquells individus que pretenen ser més llestos que ningú, sempre acompanyats dels que no volen semblar més tontos -els quals estan atrapats en una vida l’únic objectiu de la qual és seguir els passos dels que pretenen ser més llestos-. Millor ni en parlem.

L’existència d’aquestes espècies no és cap novetat, conviuen amb la resta de mortals des de fa milions d’anys. Ara bé, si no n’heu vist mai cap -cosa que m’estranyaria-, esteu de sort! Últimament es deixen veure força més del que és habitual; només cal que sortiu al balcó i observeu.

I és que, irònicament, sembla que una pandèmia -el coronavirus- n’ha fet despertar una altra -la falta de respecte-. Deien que del confinament en sortiríem més empàtics i més generosos, que tot això tenia un rerefons bo perquè, per fi, començaríem a viure, sense embuts. Deien que a partir d’ara deixaríem de perdre el temps, que seríem més valents i que aprofitaríem totes les oportunitats. En algun moment tots vam creure que seria així, que les coses canviarien. Però jo, ara per ara, només veig clara una cosa: del confinament en sortirem amb més irrespectuosos. I dic irrespectuosos per no dir idiotes.