Cases

He començat a notar-la i ja no hi ha res a fer. És d’aquelles coses que quan apareixen, s’hi queden. No ho pots controlar. Estic sorpresa, no us mentiré, encara és massa d’hora. Realment, no ho entenc. Tan sols tres mesos i massa poc viscut. M’envaeix tot el cos; és difícil d’explicar. No és la primera vegada que la noto, ja em va passar fa tres anys. Segurament, fins i tot, m’havia passat abans, però fa tres anys va ser el primer cop que vaig ser conscient de la seva existència. Aquest cop és diferent, ha aparegut amb més força i d’un dia per l’altre, sense haver-la provocat. De fet, és difícil provocar-la, vull dir, no és una cosa que puguis planejar o que puguis decidir; com a molt, pots ajudar a que aparegui. Això, normalment, és un factor clau a l’hora de sentir-la. És clau el que hagis viscut, el que hagis sentit, el que hagis trobat i el que hagis deixat; són clau les persones que t’hagin acompanyat i, sobretot, el que tu hagis sigut quan estaves allà. Quants més elements, més possibilitats de despertar-la, de notar la sensació d’estar a casa malgrat estar lluny de casa. No és fàcil que aparegui, hi ha qui ho intenta i no ho aconsegueix. Però quan passa és genial perquè saps que has creat un vincle indestructible amb un lloc que fins fa poc era desconegut per a tu. Quan passa saps que res podrà canviar, per molt que ho intentis: aquella ciutat sempre serà una mica teva i tu sempre seràs una mica seva. I que bonic tenir més d’una casa!