La gran explosió

D’explosions, n’hi ha de molts tipus. Trobem explosions en la química i en la física, en l’astrofísica, en la demografia i, fins i tot, en la fonètica. Totes elles, clar és, amb les seves particularitats però, també, solen compartir dues generalitats: “alliberament” i “brusc”. Per tant, una explosió, així de primeres, no sembla una cosa massa atractiva. Però el fet és que existeixen i hi hem d’aprendre a conviure; hem de ser consicents de que, qualsevol dia -normalment un dia calorós i assolellat d’aquells que sembla que no pot passar res dolent-, un petit factor pot provocar-ne una que ens toqui d’aprop, i que en podem patir certes seqüeles, algunes reversibles i d’altres, no.

Es pot evitar una explosió? No sempre però, sovint, podríem si la detectéssim amb prou temps. Però això no és fàcil i quan no passa, quan la metxa ja s’ha encès, més que evitar-la -que ja és pràcticament impossible-, el que és convenient és una altra cosa: provocar-la abans d’hora.

Tot i no ser agradable, de vegades, has de fer explotar les coses perquè veus a venir que no aniran bé. Veus que, a poc a poc, es va omplint el got i que no falta massa perquè vessi aquella gota que desencadenarà un altre degoteig que ho acabarà mullant tot, i no precisament d’aigua clara. I per què esperar a que arribi el drama si ja saps que arribarà? Per què agonitzar? Provoques una explosió que, sí, d’acord, molt probablement tindrà danys col·laterals, però segurament no tant greus com els que hi hauria si s’hagués deixat córrer uns quants quilòmetres l’aigua del rierol començat per la gota caiguda del got. És com una tirita, fa menys mal si l’arrenques de cop. O, en tot cas, fa el mateix mal però l’efecte és més ràpid i la sensació s’oblida abans.