La nevera

Dissabte al vespre la nevera va deixar de funcionar… Quina merda! Realment, no era conscient de tot el que feia per nosaltres. Tot a la brossa; encara sort que no estava massa plena. Només feia sis mesos que compartíem vida, àpats, alguns de bons i d’altres no tant. I sembla poc però havia arribat a estimar-la, tot i que confesso que em va costar arribar a aquest punt, agafar-li carinyo. Sent clars, mai va funcionar massa bé, ni tan sols al principi, i això em treia bastant de polleguera. Funcionava, però a mitges. Però, vaja, al final feia la funció i, tot i fer-la a mitges, ja era molt millor que si no la fes o arriscar-nos a perdre-la. I ho vaig acceptar així, amb una mica de resignació.

Dilluns a mig mati vam tenir el veredicte: ha mort. Pim, pam, fred. Bé, “fred” potser no és precisament la paraula… L’angoixa em va enavir el cos, més pel fet de deixar de tenir la funció que feia que per ella. I ara, què?

Doncs, de moment, en tenim una que és força més petita però que funciona millor. I té congelador, que l’altra no en tenia! I el congelador, ja ho sabeu, va força bé. Quin plaer l’aigua freda i tenir glaçons pel vermut!

I no és millor això? Desfer-se del que no funciona i arriscar-se a tenir menys però de qualitat, que no pas tenir-ne més però que no acabi de rutllar? Potser la pèrdua ha sigut el millor que ens podia passar.