Le Corso Fleuri, una cavalcada de flors

L'arribada del bon temps mereix una bona celebració; si més no, així ho creuen a França. I és que són moltes les poblacions que aprofiten l'època de la primavera per fer un corso fleuri, una cavalcada pels carrers del municipi que té com a principal particularitat que les carrosses que la componen -sovint totes enfocades a una mateixa temàtica- estan decorades amb flors. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

La Fête du Muguet, el Sant Jordi francès

Aquest matí he anat a comprar. Hi hauria d'haver anat ahir però em va fer mandra. Vuit del matí, surto per la porta i maleeixo no haver agafat jaqueta; encara fa fred a aquesta hora. Entro al Carrefour -és l'únic supermercat que hi ha al poble- i veig un lineal ple de petits rams de flors. No sé quina flor és però és maca. Tres euros. M'aturo trenta segons i valoro agafar-ne un, però no ho faig. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Un dia vas fer una quiche

Un dia vas fer una quiche. De fet, en vas fer dues. No recordo quin dia era ni per què les vas fer, suposo que deuríem celebrar alguna cosa. El que sí recordo és que érem a casa teva i que, tot i que encara no ens ho havíem dit, ja ens agradàvem; a tu se't notava molt i jo ho amagava massa. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Cos Europeu de Solidaritat: una experiència professional a l’estranger

Sovint penso en la sort que tinc d'haver pogut marxar a França a aprendre un nou idioma i a participar en un projecte que em motiva sense haver hagut de fer cap inversió de diners. Si bé ara no és el millor moment per marxar, potser sí que és un bon moment per replantejar-se què fer amb la vida i conèixer una opció -la que jo vaig triar- que et permetrà anar una temporada a l'estranger sense gastar-te ni un euro i potser, fins i tot, guanyant-ne uns quants: els voluntariats del Cos Europeu de Solidaritat. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Avui fa un any

Avui fa un any vam dinar espaguetis a la carbonara a Gènova. Jo mai he sigut de carbonara -la sopa de nata amb la que banyen la pasta a Catalunya em fa certa angúnia- però això va canviar quan vaig anar a Roma i vaig descobrir LA CARBONARA. Des de llavors vaig agafar una espècie d'obsessió amb aquesta salsa que, més tard, es va convertir en frustració per no poder menjar-la sovint. Tres mesos després tornava a ser a Itàlia i tornava a tenir l'ocasió de tornar a menjar aquella carbonara tan idealitzada. I no pensava desaprofitar-la. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Els dies grisos

Són les 7h. Sona el despertador, em llevo i vaig a la dutxa; malgrat no hagi d'anar a treballar, em dutxo com si hi anés. Ja neta, el primer que faig és retirar les cortines; no tenim persianes, cap casa en té. Obro la finestra i busco a través d'ella el mar minúscul al final de l'horitzó; segueix on sempre, immòbil. Fa un dia gris i penso en Vetusta. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Quines ganes de

Quines ganes de sortir. Quines ganes d'anar a fer fotos, de muntanya, de fer una calçotada amb tots els amics. Quines ganes d'anar en bici, de Cadaqués, de banyar-nos a la platja i queixar-nos perquè els nens criden i fa massa calor. Quines ganes d'olor a piscina i a crema solar, d'haver de treure'ns la sorra enganxada a la cama; i no poder. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]