Llargs

La gran explosió

D’explosions, n’hi ha de molts tipus. Trobem explosions en la química i en la física, en l’astrofísica, en la demografia i, fins i tot, en la fonètica. Totes elles, clar és, amb les seves particularitats però, també, solen compartir dues generalitats: “alliberament” i “brusc”. Per tant, una explosió, així de primeres, no sembla una cosa massa atractiva. Però el fet és que existeixen i hi hem d’aprendre a conviure. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Cases

He començat a notar-la i ja no hi ha res a fer. És d’aquelles coses que quan apareixen, s’hi queden. No ho pots controlar. Estic sorpresa, no us mentiré, encara és massa d’hora. Realment, no ho entenc. Tant sols tres mesos i massa poc viscut. M’envaeix tot el cos; és difícil d’explicar. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Els irrespectuosos

Dissabte. Dues de la matinada. Sento parlar -cridar- per telèfon a l’altra banda de la paret. Em desvetllo. Què fa? Pico a la porta. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Un dia vas fer una quiche

Un dia vas fer una quiche. De fet, en vas fer dues. No recordo quin dia era ni per què les vas fer, suposo que deuríem celebrar alguna cosa. El que sí recordo és que érem a casa teva i que, tot i que encara no ens ho havíem dit, ja ens agradàvem; a tu se’t notava molt i jo ho amagava massa. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Avui fa un any

Avui fa un any vam dinar espaguetis a la carbonara a Gènova. Jo mai he sigut de carbonara -la sopa de nata amb la que banyen la pasta a Catalunya em fa certa angúnia- però això va canviar quan vaig anar a Roma i vaig descobrir LA CARBONARA. Des de llavors vaig agafar una espècie d’obsessió amb aquesta salsa que, més tard, es va convertir en frustració per no poder menjar-la sovint. Tres mesos després tornava a ser a Itàlia i tornava a tenir l’ocasió de tornar a menjar aquella carbonara tan idealitzada. I no pensava desaprofitar-la. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Els dies grisos

Són les 7h. Sona el despertador, em llevo i vaig a la dutxa; malgrat no hagi d’anar a treballar, em dutxo com si hi anés. Ja neta, el primer que faig és retirar les cortines; no tenim persianes, cap casa en té. Obro la finestra i busco a través d’ella el mar minúscul al final de l’horitzó; segueix on sempre, immòbil. Fa un dia gris i penso en Vetusta. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Quines ganes de

Quines ganes de sortir. Quines ganes d’anar a fer fotos, de muntanya, de fer una calçotada amb tots els amics. Quines ganes d’anar en bici, de Cadaqués, de banyar-nos a la platja i queixar-nos perquè els nens criden i fa massa calor. Quines ganes d’olor a piscina i a crema solar, d’haver de treure’ns la sorra enganxada a la cama; i no poder. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]